Maestrat històric

ESCRIPTOR

PER UN ENCÀRREC que eixirà prompte a la llum, he hagut de pensar sobre el Maestrat històric. L’estat de la qüestió està a hores d’ara bastant embarrancat, si embarrancar en sentit històric pot concebre’s encara que només siga com a metàfora del que es vol dir. Hi ha més d’un enfocament per abordar-la, la qüestió. El que interessa aquí i ara és de veure què entenem avui per Maestrat històric i quina continuïtat avui.

EL RECONEIXEMENT administratiu actual consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau per part de la Generalitat: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Aquestes entitats van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”. L’informe va ser fet tot establint una gradació de demarcacions territorials. En els 19 anys següents de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que contemplava la creació d’una llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut d’autonomia elevava aquesta majoria als dos terços de les Corts. En conseqüència, malgrat el manteniment de la possibilitat de comarcalització, els articles que tracten aquest aspecte de la legislació valenciana poden considerar-se lletra morta, sense cap efecte. Algú s’imagina que això puga produir-se en els propers temps? Així és que la delimitació existeix sobre el paper d’un informe de 1987, els municipis han mancomunat serveis que s’han de prestar d’aquesta manera a falta d’altres mitjans i les comarques valencianes, que són una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i el contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle XIX, sobre la qual estructura ha descansat per molt de temps la seua organització territorial.

EL MAESTRAT històric és el territori corresponent al senyoriu patrimonial del mestre de Montesa, conegut històricament com a Maestrat Vell de Montesa. Va constituir-se el 1317, quan Jaume II va crear l’orde a causa de la desaparició de l’orde del Temple i hi va adscriure els territoris del Regne de València que eren feus d’aquest orde desaparegut i del de l’Hospital. D’aquesta manera, el Maestrat Vell va configurar-se a partir de set demarcacions depenents de castells: Cervera, Peníscola, Xivert, Polpís, Les Coves, Ares i Culla. A més del Maestrat Vell, l’orde posseïa el Maestrat Nou, a l’Horta de València, i el castell de Montesa (Costera), que n’era la seu. El 1592, el rei Felip II de Castella va incorporar els béns de Montesa a la corona, de manera que l’orde va perdre la seua jurisdicció directa sobre el territori.

EN LES COMARQUES actuals de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric i que van ser incorporats a la Plana Alta i l’Alcalatén: Les Coves de Vinromà, la Sarratella, la Torre d’en Doménec i Vilanova d’Alcolea van pertànyer al castell de les Coves i van ser adscrits el 1987 a la Plana Alta; Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat van pertànyer a la setena de Culla i van ser adscrits el 1987 a l’Alcalatén. També hi ha, en l’informe de 1987, algunes incorporacions sense base històrica: Vilafranca a l’Alt Maestrat i la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat. Vilafranca pertany als Ports per la vinculació històrica amb Morella; la Tinença de Benifassà sempre va ser feu privatiu de l’abat del monestir.

ENTRE 1592 I 1987 hi ha alguns altres esdeveniments que intervenen en aquesta història. Després de l’abolició del feudalisme a començaments del segle XIX, pel qual es regien els pobles i el territori del Maestrat històric, en la primera guerra carlina o dels Set Anys (1833-1840), el general carlí Ramon Cabrera, mitjançant la creació d’una comandància, va establir la denominació Maestrazgo per als territoris que va arribar a controlar militarment: els Ports de Morella i l’Alt Maestrat, part de les Terres de l’Ebre, el Baix Aragó, part de la Serranía de Conca i algunes comarques valencianes, entre les quals el Baix Maestrat. De resultes d’aquesta extensió, va consolidar-se una ampliació imprecisa de l’abast del terme, castellanitzat, que, al cap del temps, havia d’incloure els Ports i el Baix Aragó.

ARRIBEM a la segona meitat del segle XX. El 1972 el turisme era un fenomen que començava a tenir implantació i rellevància econòmiques. Es crea, de la mà de les diputacions provincials de Castelló i Terol, la Mancomunidad Turística del Maestrazgo, per a la promoció conjunta d’un territori a cavall de les dues províncies, que inclou els municipis que, per dir-ho d’alguna manera, bonament s’hi volen afegir. La mancomunitat, un engendre franquista, es basava en “arrels històriques comunes” que partien de la idea que a l’Edat Mitjana els territoris que hi participaven havien quedat sota la jurisdicció de “maestres” d’ordes militars que havien participat en la conquesta territorial als regnes de taifes musulmans. Aquesta argumentació per relacionar territoris que antigament havien pertangut no a ordes militars diferents sinó a regnes diferents, amb furs diferents, va donar lloc a una mistificació identitària que va durar fins que, al 2012, després d’anys d’inactivitat i baixes de municipis que hi havien estat adscrits, la mancomunitat va ser dissolta.

MENTRESTANT, el 2003, el Consejo General de Aragón estableix per llei la comarcalització del territori aragonès. Entre aquestes comarques, s’oficialitza la del Maestrazgo, amb seu a Cantavella, significativament un altre dels bastions principals de Cabrera, juntament amb Morella, durant la primera guerra carlina. D’aquesta manera, un territori que originalment no s’anomena així, pren el topònim del Maestrat original amb consistència administrativa reconeguda. Aprofundint una mica més, trobem que el topònim Maestrazgo es manté en l’anomenat Parque Cultural del Maestrazgo, una entitat turística que agrupa 43 municipis de sis comarques, en el que sembla ser la continuació terolenca de la mancomunitat franquista.

AQUESTA UTILITZACIÓ turística Aragó endins ha tingut el seu contrareflex costaner en la marca Costa del Azahar, avui abandonada per l’administració valenciana en favor de Castellón Mediterráneo. La designació del litoral del Maestrat històric com a Costa del Azahar o Costa Azahar, designació que englobava tot el litoral provincial, ha estat històricament un altre element que ha incidit en la identificació del Maestrat, sobretot de cara a la identificació que n’han fet els turistes.