Patrimonicidi consumat

TÈCNIC DE TURISME

TRISTOR, trencat per dins, mort, com li vulgueu dir. Aquest mes d’agost ha començat a consumar-se un atemptat en tota regla al patrimoni de la nostra ciutat: l’enderrocament de les anomenades Cases de la Catedral.

FINS LA SEGONA MEITAT del segle XX, el riu arribava sota aquestes cases, la rambla Felip Pedrell no existia i el Palau Episcopal i la casa del Diputat del General afonaven els seus basaments sota d’ell.

UNA CIUTAT fluvial sense façana és una ciutat que perd tot el seu sentit. Tombar-la per deixar veure la monumental façana de la Catedral i fer-hi enfront una gran plaça, és no entendre la història i l’evolució urbanística de la nostra ciutat al llarg del temps.

SI UN ES PARA a mirar els dibuixos fets per l’holandès Anton Van Wijngaerde (segle XVI), hom observa inequívocament que els edificis ‘executats’ aquests dies corresponen a la tipologia de la façana fluvial existent ara fa 500 anys.

INICIADA LA CONSTRUCCIÓ de la façana de la catedral (segles XVII-XVIII), i un cop finalitzada, segons projecte original del mestre d’obres Martí d’Abària, aquestes cases haguessin anat segurament a terra, per deixar veure la seva majestuositat.

ARA, AMB L’ENDERROCAMENT, tindrem façana vista des del marge dret del riu. El que es veurà serà una façana inacabada, correnteta , de ‘pitiplam’ si em permeteu l’expressió. Un element que amb la perspectiva de visió original, des del carrer Croera, definia la grandiositat de la catedral, tot donant-li una majestuositat, contundència de pes, magnífica; però que ara, amb una visió frontal des de Ferreries, semblarà mes aviat un mal acudit cultural.

QUINA ENVEJA em donen ciutats com Girona, els pobles del Canal du Midi francès, Berlín, París, que s’han esmerçat en conservar la seva façana fluvial, com un atractiu turístic de primer ordre. Nomes puc dir, i tot lo expressat fins aquí és només una opinió personal d’un tortosí que estima molt el lloc on va néixer i la seva història, que crec que ens hauríem de plantejar entre tots les següents qüestions: a diferència d’altres indrets, que es matarien per tenir el patrimoni que posseïm a casa nostra, per què ens entestem a eliminar allò fa sentir-nos orgullosos de ser tortosins i ens fa singulars, en lloc de cuidar-ho i restaurar-ho?. Quina ànima porta a carregar-nos el patrimoni, perquè aparentment “molesta” a la vista o no és estètic?