Repressió per sobre de pacte

HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA

Pactar és un mot difícil d’entendre a Espanya respecte a Catalunya. El seu llenguatge és diferent; sempre han vençut per les armes i ara que, no les poden servir per estar integrats dins d’Europa, empren el poder judicial i la repressió. Inclús quan diferents estaments internacionals els demanen diàleg i adverteixen que el comportament respecte als líders catalans empresonats no son els correctes, els equivocats sempre son els altres. Ells, els espanyols, mantenen sempre la raó; la van tenir enderrocant l’estatut aprovat per ells mateixos, pel Parlament i referendat i la continuen tenint quan demanant una i altra vegada parlar i buscar solucions, enroquen als polítics catalans a la desobediència i quan, equivocadament o no, no fan el que ells desitgen, sense diàleg i ni buscar solucions, sinó castigant, els jutgen i usen la venjança de “ a por ellos”. Això del diàleg mai ha estat la seva manera d’actuar. La repressió els resulta més fàcil per no haver d’aportar res a canvi.

Quan saben que tenen tancats els líders catalans, polítics i de la societat civil, de forma irresponsable i parcial, continuen en la tasca repressora inculpant amb relats falsos dels poders policials, ratificats per la premsa per verificar-los, com si per repetits mil vegades, una fal·làcia, la poguessin convertir en veritat. I així per tenir llaços grocs al balcó de la Generalitat, en contra de la llibertat d’expressió, pretenen inculpar al MHP, i recentment encausen a altres polítics havent inventat relats que els jutges els accepten com a vertaders. El volen inhabilitar, multar i acovardir al President. I els respon “ho tornarem a fer” perquè la llei dels humans està per sobre de la vostra i no podeu imposar la vostra justícia per sobre la dels “Drets de l’Home”.

Catalunya és la primera potència econòmica d’Espanya, malgrat haver desplaçat les sèus directives de no sé quantes mils empreses, amb trucades impositives del president del govern, ministres i, fins i tot, el rei. Som la primera potència, creixem més que ells, creem més riquesa que ells, exportem el 30% del total espanyol, i mai no ens podran robar ni l’esperit empresarial català ni la situació estratègica dins de la Mediterrània i del sud d’Europa. Per això rebem més inversió estrangera i malgrat la força de l’Estat per tal que les principals multinacionals s’instal·lin a Madrid, es situen a casa nostra. No ens construeixen el Corredor del Mediterrani, tenim els trens de rodalies com en temps del general Franco, les carreteres principals no es desdoblen, les variants promeses de fa més de vint anys no es construeixen, i s’enduen 8.000 mil milions d’euros anuals que no retornen. Malgrat tot Catalunya creix per sobre d’Espanya! I els enfurisma!

I aquest és el motiu en no voler dialogar com de fa segles els demanem. Rajoy ho va interpretar “sui generis”, “si les damos un palmo querrán un metro”. I per això estem on estem; els nostres líders tancats, els polítics elegits pels vots del poble no poden exercir perquè els tribunals espanyols els ho prohibeixen. Ells sempre tenen la raó inexcusablement; el 16% de catalans que ens compten com a espanyols no s’escolten perquè sempre seran majoria i creuen que poden continuar pel camí de la repressió i la venjança, sense admetre el diàleg. El ministre Borrell, de talla diplomàtica qüestionada arreu del món, continua injectant injustícies posant els serveis d’intel·ligència espanyola contra Catalunya. Alguns catalans ben creguts creuen que constituint un partit moderat, podran obrir un forat en el pensament dels espanyols. Pujol, amb el “peix al cove”, i “sólo hablamos el catalán en la intimidad” ja ho va provar durant anys i se’n van aconseguir de coses quan ens necessitaven però mantenint un dèficit fiscal injustificable i moltes transferències perdent-se pel camí. Ara no tenim altre remei, malgrat que els nostres polítics marxin dividits, que reclamar “ja n’hi prou” de tanta repressió. Volem diàleg i pacte; a la curta o a la llarga, el trobarem perquè no tenen altre remei de concedir-lo pel seu propi bé i per la bona marxa de la UE, malgrat la irresponsable divisió dels polítics catalans.